Un dia et sents malament i estàs trista. La gent que tens al teu voltant s’inquieta. Han oblidat el contenir la tristesa, i a tolerar el malestar dels altres. No saben què fer. Creuen que se t’ha de passar. Amb la millor intenció et demanen que t’animis i estiguis contenta, sempre bé, complint els estàndards.

Llavors vas al metge, i aplica els protocols que té establerts, els que li ha recomanat l’autoritat mèdica sanitària, que diu que té el “saber” i qualifica com a patològica qualsevol reacció emocional. El professional, com el venedor d’una franquícia, ha estat format per a aplicar els protocols, tots iguals, sense posar en pràctica el seu saber. Si aquest professional deixa el seu lloc, pot ser reemplaçat per un altre que aplicarà els protocols de la mateixa manera, sense que notem la diferència entre l’un i l’altre. Els protocols no són coneixement.

I tu segueixes sent vista com un conjunt de símptomes, sense consideracions contextuals, ni socials, ni personals. Ets vista com un neurotransmissor alterat o un trastorn ambulant. Estàs trastornada. No ets una persona d’un gènere o un altre, amb situacions vitals que et provoquen sentiments, que et fan sofrir, que et produeixen malestar. Com aquells jocs infantils d’encaixar peces en els forats, has d’encaixar en els protocols.
I així, d’aquesta forma, funcionant com si fossis aquesta mercaderia uniforme d’una franquícia, et vas despersonalitzant, quedant grisa, desanimant, perdent la teva essència. Et desconnectes d’allò que sents i d’allò que ets, d’allò que voldries ser.

I el malestar no et deixa en pau, és un pesat

Primer és una angoixa a la qual no pots posar nom, perquè no apareix als protocols, a la franquícia. I com que no la pots anomenar, no te la pots treure del damunt. I vas fent, sense saber on vas, ni per què.

L’angoixa cada vegada és més forta, com una opressió al coll que et va deixant sense aire. Com que no li fas cas, perquè no l’entens, es converteix en diarrea, en mal de panxa, d’esquena, de cap. I llavors tornes al metge, i això ja encaixa, però de vegades no gaire. I el metge li posa un nom, i et dóna una pastilla.

Sagrada pastilla, màgica pastilla, que et llevarà els dolors sense gaire esforç! I vas fent, fins que la pastilla màgica deixa de fer efecte, perquè el malestar no és al cap, ni a la panxa, ni a l’esquena, sinó dins teu, a la teva ànima, al teu esperit. I llavors tens por de tornar-te boja. Bogeria és fer el mateix i esperar resultats diferents.

Però no ets una mercaderia d’una franquícia, ets diferent, i estàs angoixada, trista, cabrejada, amb l’aigua al coll, i vols canviar la teva vida. No ets un neurotransmissor ni un trastorn.

Necessites ajuda per reconèixer el que et passa, i què és el que et fa sentir malament, per reconèixer els teus desitjos, les teves possibilitats, la teva força, el teu poder. Empoderar-te per fer-te propietària de la teva vida. Per decidir què vols fer amb tu i fins on vols arribar. Per defensar-te de les cadenes que et lliguen i utilitzar la força que tens. El límit ets tu.

Abrir chat